Es consideren dipòsits de valor aquells actius, divises i mercaderies que no es devaluen amb el temps. L’or i altres metalls preciosos han estat històricament els dipòsits de valor per excel·lència, mentre que en les últimes dècades s’han fet evidents les grans deficiències de les monedes fiduciàries.

Com indica la Investopedia, «un dipòsit de valor és essencialment un actiu, mercaderia o divisa que pot guardar-se, recuperar-se i intercanviar-se en el futur sense que es deteriori el seu valor» quan l’intercanviem per productes o serveis: si avui equival a deu pomes, passat un temps haurem de poder intercanviar-lo per, com a mínim, deu pomes també.

L’or i altres metalls preciosos han estat considerats al llarg de la història els dipòsits de valor per antonomàsia perquè la seva vida útil és pràcticament il·limitada. I, si comprovem l’evolució del preu de l’or en les últimes dècades, veurem que una unça ha passat de cotitzar per sota dels 300 dòlars quan va entrar en circulació l’euro l’any 2002 a superar els 1.900 dòlars en l’actualitat.

En l’altre extrem, productes peribles com les pomes són pèssims dipòsits de valor perquè en pocs dies es descomponen i perden tot el seu valor. Tot i que determinats productes bàsics com els aliments poden pujar de preu temporalment en funció de la situació del mercat, el seu caràcter perible impedeix considerar-los dipòsits de valor.

Els diners moderns suspenen com a dipòsit de valor

Òbviament, l’euro i la resta de les monedes fiduciàries són dipòsits de valor molt deficients perquè no es revaloren al mateix ritme que els productes i serveis que permeten adquirir. Encara que les nostres monedes haurien de ser un dipòsit de valor raonablement estable, la inflació fa que el cafè que fa uns anys compràvem en un bar per un euro avui dia ens costi bastant més. Els nostres diners es deprecien dia rere dia.

Richard Nixon va posar fi al patró or l’any 1971, que fins llavors obligava als països del Fons Monetari Internacional (FMI) a mantenir un tipus de canvi fix respecte al dòlar i a la Reserva Federal dels Estats Units a recolzar la seva divisa amb or. Des de llavors, utilitzem monedes fiduciàries, és a dir, monedes que són de curs legal però que no estan recolzades per cap bé valuós. Tots els bancs centrals poden fabricar diners segons la seva conveniència i el seu únic aval és la confiança dels ciutadans.

Com és lògic, si la quantitat de diners en circulació augmenta a un ritme més elevat que els béns i serveis que es poden adquirir amb ells, el desequilibri entre l’oferta i la demanda fa que s’apugin els preus. Per tant, els nostres diners es devaluen.

Una moneda raonablement estable és essencial per a la salut de l’economia. Una unitat monetària que funciona malament com a dipòsit de valor desincentiva l’estalvi i dificulta el comerç. Els seus efectes nefastos són evidents si donem un cop d’ull als casos d’hiperinflació que han viscut alguns països al llarg de la història.

Els metalls preciosos com a valor refugi

Al llarg de més de dos mil·lennis, moltes economies han utilitzat l’or i altres metalls preciosos com a moneda de canvi per la seva durabilitat, relativa escassetat i fàcil transport. A més, en les últimes dècades l’or ha tingut un paper important com a valor refugi. La seva demanda ha tendit a disparar-se en moments d’incertesa econòmica, com demostren les dades de l’any passat, el de major demanda des de 2011. La llarga experiència amb l’or permet avalar la seva capacitat per exercir com a dipòsit de valor a llarg termini.

En general, altres actius com els béns immobles, les obres d’art, les antiguitats o alguns objectes de col·lecció també han demostrat que poden tenir aquest rol. Tot i que el seu valor pot caure en moments puntuals, tendeixen a revaloritzar-se a llarg termini gràcies a una demanda més o menys constant i una oferta molt limitada.

El seu gran inconvenient respecte a l’or és que es tracta d’actius molt poc líquids: és difícil vendre’ls de manera immediata si volem fer-ho per un preu raonable. A més, aquests mercats exigeixen un bon coneixement i es ressenten especialment en les crisis econòmiques, quan més es tendeix a recórrer als dipòsits de valor.

I els criptoactius?

Més difícil és valorar si els criptoactius arribaran a considerar-se algun dia com a dipòsits de valor, ja que són massa recents. És cert que el bitcoin es basa en el principi d’escassetat, una característica pròpia dels dipòsits de valor: cada any es genera un número limitat de bitcoins i existeix un topall predeterminat. No obstant això, com tants altres criptoactius, el seu gran inconvenient és que manca d’un valor intrínsec. Gairebé tot el seu valor és ara com ara subjectiu, la qual cosa és terreny adobat per a la volatilitat.

Això sí, en la mesura que el bitcoin sigui acceptat de manera massiva com a mitjà de pagament i s’empri en un nombre creixent de transaccions, el seu valor s’enfortirà i augmentaran les probabilitats que arribi a ser un dipòsit de valor a llarg termini, més enllà de volatilitats puntuals.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.