Tenint en compte que vivim en un planeta amb recursos finits, el model econòmic actual basat en un creixement il·limitat sembla destinat al col·lapse. Però hi ha una alternativa viable? Estem preparats per assumir les conseqüències d’una reducció deliberada de la producció i del consum?
El creixement econòmic mundial es va veure esperonat per la revolució industrial i es va disparar a la fi de la Segona Guerra Mundial amb l’eclosió del consumisme. A partir dels anys 50 va començar un ràpid procés de creixement econòmic sense precedents que, tot i les recessions, s’ha mostrat imparable.
El consum d’energia per càpita va seguir un camí paral·lel després d’haver-se mantingut relativament estable durant dècades. I el mateix podem dir sobre l’ús de fertilitzants, consum d’aigua, producció de paper, etc. De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la pèrdua de biodiversitat van augmentar exponencialment.
És evident que aquest procés de desenvolupament va lligat a un augment de l’ús de recursos naturals, la contaminació i el canvi climàtic. Per tant, cal plantejar una transformació conscient i planificada de l’estructura econòmica i social per fer-la més sostenible.
Per a avançar cap aquesta transició ecològica es necessiten pactes que facin possible una reducció dels negocis ambientalment nocius en benefici d’altres més sostenibles i que formin part d’una economia circular. Potser més important, cal un canvi de mentalitat de la societat i, encara més difícil, d’una classe política ara supeditada als interessos corporatius.
Fugint d’una falsa dicotomia
A diferència del creixement econòmic, que es mesura per l’augment del producte interior brut (PIB), el concepte del decreixement econòmic és un moviment social i polític que fomenta la reducció deliberada de la productivitat i el consum i que promou la redistribució de la riquesa per assolir una vida més sostenible i equilibrada.
Els debats sobre l’actitud a prendre enfront del canvi climàtic o el model de creixement econòmic imperant sovint es redueixen a la confrontació entre aquests dos extrems. Per una banda, els partidaris de no canviar res per mantenir l’statu quo, per l’altra, els que ho volen canviar tot per desmantellar el sistema actual i substituir-lo per un model de decreixement.
Es tracta d’un fals dilema que divideix a la societat i no representa al públic en general. No té per què ser així. Per exemple, d’igual manera que tots podem estar d’acord a dir que és preferible millorar el benestar social en comptes d’empitjorar-lo, o el funcionament de les institucions públiques, o evitar els conflictes bèl·lics, segurament també ens posaríem d’acord si parléssim en termes de creixement sostenible o decreixement de les indústries contaminants.
Per altra part, no es pot aplicar la mateixa solució en l’àmbit global. El creixement econòmic ve acompanyat de la prosperitat i és molt fàcil i, fins i tot d’hipòcrita, advocar per un model de decreixement econòmic mundial des d’una posició de privilegi envers els països en vies de desenvolupament. Un dilema que no és nou i que ja ha generat tensions quant a les quotes de reducció de gasos d’efecte hivernacle.
De la mateixa manera, un decreixement econòmic imposat requeriria una intervenció estatal i una pèrdua de llibertats sense precedents, almenys en una societat democràtica. Estem preparats per assumir aquest major control governamental després del que s’ha vist amb les protestes dels pagesos en contra d’aquest tipus de mesures que s’han produït al llarg d’Europa? Podem assumir més impostos i més restriccions en el que podem o no podem fer?
No hi ha cap dubte que aquesta transició cap a un model de societat més sostenible és necessària, tanmateix, tant si s’opta per mantenir, incrementar o reduir el creixement econòmic, la solució passarà necessàriament per adoptar un model híbrid que sigui viable i capaç de cohesionar al conjunt de la societat.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Deixa una resposta
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Felicitats equip d’onze per aquest excel·lent article! Hi ha molta desinformació sobre el decreixement, que sorgeix a França a la dècada de 1970. Certament, el creixement il·limitat en un planeta finit i amb recursos limitats, no té cap sentit. Aquesta és la reflexió que motiva aquest moviment social des de fa dècades. Com molt bé expliqueu, no té rés a veure amb la reducció del PIB, són temes totalment diferents. Com que Occident ha crescut, gràcies en gran part al consum de fòssils els darrers 160 anys, ara som els primers que hem de reduir consum. Decréixer en ús de materials i ús d’energia. Decréixer en emissions de diòxid de carboni, que malmeten el clima de la Terra, per a totes les persones i espècies que hi habitem, no només pels que, de manera molt egoista, continuen cremant fòssils com si rés. Tan aclaridor com necessari el vostre article. Enhorabona.
Molt agraïts pel teu comentari i per la teva aportació d’informació addicional a l’article, Jaume. Està clar que és un tema sobre el qual se’n poden escriure diverses peces i que suscita el debat.
Contràriament al que diu l’article , el decreixement no és “un moviment social i polític que fomenta la reducció deliberada de la productivitat i el consum “ el tren de convertir el decreixement en una alternativa, ja ha passat. Ara el decreixement és el marc en el que inevitablement s’haurà d’adaptar el sistema econòmic atès que es inviable seguir creixent de manera continuada i sostinguda. Per tant el debat no és créixer o decréixer, el debat és COM s’estableixen unes regles de joc a nivell nacional i internacional, considerant les diferencies de benestar entre països, en un entorn econòmic post-creixement.
Potser sí que es tracta d’un fait accompli i que el debat hauria de ser aquest. Però com bé saps, la realitat és que la classe política i socioeconòmica encara està molt lluny d’emprendre aquest camí o fins i tot a estar d’acord que és el camí a seguir. Gràcies pel teu comentari, Pere!
Totalment d’acord amb el que has dit, Pere, i moltes gràcies pel teu comentari!!!
Als anys 90 l’Arcadi Oliveres defensava el decreixement econòmic sense matisos-el populisme no és cosa d’ara- en contraposició a l’excés de consumisme. Està bé explicar que el que pot ser bo per uns no necessàriament ho és per a tothom. Desgraciadament també s’oblidava de la falta de llibertat que suposaria la imposició d’un model econòmic determinat. De mica en mica ens hem anat adaptant al xim- xim de la pluja fina que no et fa córrer a aixoplugar-te però et deixa xop. Pel que fa a Catalunya seria bo tornar a la mentalitat dels anys 80, quan ningú t’havia de dir que els llums i les aixetes es tanquen quan han fet el seu servei. Es (era) de lògica, o que quan fa molt sol s’ha de passar per l’ombra. Petits exemples que expliquen fins a quin punt estem teledirigits i que per avançar en alguna millora es necessita una agenda que ningú compleix.
Precisament, Mercè. Totalment d’acord. Has dit dues coses clau, la retallada de llibertats que això pot implicar i que som com la granota nedant a la cassola.
No sabem cap a on anem, però el creixement continuat és insostenible, la generació dels nostres fills serà la primera que viurà pitjor que la dels seus pares, des de fa anys que molts joves estan marxant a treballar a l’estranger davant la manca d’oportunitats que hi ha aquí, en general, la classe mitjana està malament i molt collada per pagaments, impostos i problemes econòmics, i és totalment demostrable que entre els anys vuitanta i l’any dos mil set és vivia força millor que no pas ara mateix. Moltes gràcies pel teu comentari, Mercè!!!