Finalitzem el recorregut cronològic que ens ha apropat a la història de la reivindicació del ‘jo femení’, a través de cinc dones que han marcat el curs de la història contemporània, escrita en femení i des de casa nostra. Segles d’història que han donat peu a petites i grans victòries per a la normalització d’un punt de vista basat en pures convencions socials que poc tenen a veure amb la naturalesa humana. Ara, el feminisme al segle XXI continua alçant la veu per una de les reivindicacions històriques més antigues: la igualtat entre dones i homes.

Mirar enrere ens serveix per a comprovar que, malgrat que la història ha estat escrita per homes, les dones han tingut un paper clau. En tots els àmbits i des de totes les lluites. Protagonistes a l’ombra de la història de la humanitat, on cada lluita i cada dret adquirit a favor del gènere femení s’ha debatut de nou més endavant. Una història circular que ens evoca constantment i independentment del país o del moment a un mateix punt: tot el camí recorregut ens ha permès avançar, en més o menys mesura, segons la societat i el prisma subjectiu amb el qual ho mirem. Un avenç, però, insuficient. La lluita no s’atura. La igualtat encara queda lluny per a les joves generacions.

La superioritat masculina i el #patriarcat

La superioritat moral (i res més que moral) entre sexes, ètnies, cultures o classes socials no fa més que evidenciar un afany de control que, lluny de ser natural, neix de construccions socials basades en el poder, sovint vinculat als diners o directament a la força física. Qualsevol raonament o comportament que neixi de la superioritat no podrà ser considerat just i, per tant, no hauria de ser considerat feminista. L’eternització de la lluita feminista ens evoca a múltiples conclusions. En posem una sobre la taula: per continuar avançant, els homes han de prendre partit.

La història ha estat escrita per l’home, el món ha estat liderat per l’home i inclús les religions són altament masculines. Podem parlar de progrés si encara comptem cada dona que per primera vegada accedeix a un lloc de poder? Si calen lleis per aconseguir paritat laboral? Si el cos de la dona, les decisions maternals o la forma de vestir es decideixen per homes arreu del món o si la violència masclista continua assassinant i violant a nenes, noies i dones al costat de casa nostra? Si tot això és el que constitueix el món actual en el qual vivim, canviar-ho ha de ser, sens dubte, una qüestió genèrica. No es pot redefinir el paper de la dona sense redefinir el de l’home. I tot recau en l’educació, que ha d’allunyar-se del patriarcat, el terme que defineix l’organització social dominada per homes.

#NotAllMen, però sí totes les dones

La meitat de la població encara viu sota l’estigma del sexe dèbil, sota el control del patriarcat i amb la certesa que, tot i no veure’s directament afectada una mateixa o les dones del meu entorn, mirant a banda i banda tothom té alguna història propera que evidencia tota la feina que queda per a fer. Al llarg de la història, el feminisme ha passat per diversos estadis que, seguint el context de cada moment, han implicat un tipus de lluita o altra, basada en ideals conservadors, liberals o reivindicatius. Són moltes les dones a les quals podríem posar cara i de les quals podem explicar la història. Algunes d’elles han fet grans avenços per a les dones, altres simplement van aplanar el camí amb idees, obres o obrint portes que fins aleshores restaven tancades.

El feminisme, entès com la recerca d’igualtat entre homes i dones, té tantes interpretacions, corrents o significats com persones en parlin. Interpretacions que varien segons l’educació rebuda, la tradició familiar o els comportaments que cadascú ha vist a casa seva. És comprensible, doncs, que apareguin pensaments com ara que les dones feministes són unes “exagerades”, que “no existeixen desigualtats avui en dia” o que la vida s’ha de viure “tal com s’ha fet tota la vida”, justificant que les tradicions, per més misògines que siguin, s’han de respectar abans que canviar-les per aconseguir paritat. Davant aquesta realitat, amb més èmfasi cal recalcar que el feminisme ha de partir del respecte, la base a partir de la qual s’aspirarà a la llibertat. Pot ser lliure qui viu amb la mirada posada en els altres?

De l’alliberament a la normalització sexual #lovewins

Són moltes les societats que han acceptat que l’orientació sexual no ha de ser motiu d’odi, i molt menys d’agressions o sentències legals. Es normalitza la llibertat sexual i es deixen enrere alguns estigmes vinculats a la sexualitat, especialment entre les generacions joves i en els països occidentals. Una desestigmatització que neix en la consciència sobre el propi cos, la llibertat de decisió, i el respecte cap a altres ideologies. També en la construcció de parelles proliferen corrents com el poliamor o les relacions obertes, que més enllà de l’anhel propi de qualsevol generació de joves per a descobrir-se, provar coses noves i viure experiències, també evidencia i atorga esperança davant un futur que es pronostica com a respectuós i de mentalitat oberta. Judicis morals, els mínims. Llibertat i respecte per sobre de tot.

Una vegada més, i lamentablement, no hi ha cap situació o context lliure d’agressions per part de persones que per sexe o orientació sexual se senten amb superioritat respecte a qui és diferent. L’orientació sexual encara és motiu d’agressions, i no s’aturen tampoc les relacions amoroses conservadores i amb rols de gènere marcats per la presència masculina. Tampoc s’aturen les relacions forçades, la violència física, mental i sexual cap a les dones, la sexualització del cos femení o el judici social i individual cap a les dones per gaudir d’una sexualitat plena i fonamentada amb la seva llibertat. Llibertat, però, que la societat s’esforça a remarcar que és limitada, sempre dins de cànons socials, estàndards i subjecte a múltiples crítiques als ulls del món. Potser per aquest motiu, perquè l’avenç mai és suficient ni generalitzat, la lluita feminista constantment comparteix espai amb la lluita d’altres minories o col·lectius en recerca de la llibertat que per naturalesa hauria de ser adjudicada.

La lluita serà compartida o no serà #MeToo

La realitat de moviments com el #MeToo corrobora que en el moment que una dona alça la veu per a fer una denúncia, n’apareixen milers al seu costat que han viscut el mateix i, sigui per desconeixement, per por, o pel sentiment de normalitat davant d’actituds que no haurien de ser-ho, han preferit callar durant anys. Això és perquè, quin tipus de normalitat pot ser viure en ple segle XXI, on prevalen uns minuts de satisfacció sexual d’un home davant la vida d’una dona? Són moltes les batalles guanyades, els avenços i els escenaris on s’està assolint la paritat. Són molts els homes que han estat educats i eduquen des d’aquest prisma del respecte, independentment del sexe o l’orientació sexual, i també cada vegada són més els joves que creixen sense l’estigma del patriarcat de base i les joves que identifiquen i denuncien qualsevol situació que va en contra de la seva llibertat.

De totes les coses positives que podríem llistar i sentir-nos orgulloses, principalment per respecte a totes les que han dedicat la seva vida a la causa i fins i tot l’han perdut, n’hi ha una que ressalta per damunt de totes: la lluita per la vida. En el moment que desaparegui la superioritat moral que sentencia vides a canvi d’ideals arreu del món, el feminisme podrà fer el pas definitiu per a començar a parlar de llibertat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!