El Fons Monetari Internacional es va fundar amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària internacional, facilitar el comerç global i contribuir a l’estabilitat financera. Tanmateix, al llarg del temps el seu mandat es va ampliar per donar “suport” a les economies en dificultats i ha evolucionat fins a convertir-se en una eina al servei dels interessos neoliberals.

Entre el 15 i 20 d’abril s’està celebrant a Washington la reunió anual de primavera del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial. Aquestes reunions es fan, oficialment, per agrupar esforços per a posar fi a la pobresa extrema i promoure una prosperitat compartida. 

L’organisme internacional es va establir el 1944 amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària, facilitar el comerç internacional i contribuir a l’estabilitat financera. Des de la seva fundació, volia eliminar les restriccions que dificulten l’expansió del comerç mundial, l’estabilitat canviària i evitar les devaluacions competitives de divises entre països. 

Amb la fi dels sistemes de canvi fixos després que es va eliminar el patró or durant els anys setanta, la seva funció va canviar. L’arribada del neoliberalisme a les polítiques econòmiques dels Estats Units i de l’Europa Occidental va significar un nou rol per l’FMI, que va passar a finançar les nacions que tenien problemes per pagar el seu deute i quadrar les seves balances de pagaments.

Un salvavides que comporta disturbis civils i misèria social

L’ajuda financera de l’FMI no és gratuïta, com és ben sabut, els préstecs venen acompanyats de fortes mesures d’austeritat, antiobreres i antipopulars, que afecten desmesuradament els sectors de la població amb menys recursos i sovint acaben beneficiant a les elits.

El mecanisme que sol utilitzar l’FMI a aquest efecte és la imposició de condicionalitats, com la condonació de préstecs a països que necessiten suport per a la seva balança de pagaments, o com en el cas de Pakistan, la transferència d’armes a Ucraïna. Dit d’altra manera, es fa servir l’FMI com a una eina més de la política exterior de les corporatocràcies occidentals.

Les condicions que s’imposen als països deutors obren les seves economies a la penetració del capital, corporacions i inversors estrangers. Això es porta a terme amb privatitzacions dels serveis públics i amb la venda de les joies de la corona dels països que reben aquesta “ajuda”, especialment quant als recursos naturals i a les seves terres.

Per norma general, l’FMI exigeix que els governs redueixin la despesa pública, apugin els impostos i apliquin reformes destinades a reduir la seva ràtio deute/PIB. Retallar les subvencions socials als combustibles i als aliments o reduir la inversió pública en hospitals, escoles i carreteres, esdevenen la “nova normalitat”.

Evidentment, aquestes mesures draconianes d’austeritat provoquen manifestacions i revoltes entre les poblacions afectades que es coneixen en el món anglosaxó com a “IMF riots”. Un terme encunyat per a descriure les onades de protestes que es van produir als països en vies de desenvolupament durant les dècades de 1980 i 1990, i que defineixen perfectament les conseqüències de les accions d’un bomber financer que es dedica a calar focs.

Les crisis econòmiques de Mèxic o Grècia i posteriors rescats de l’FMI van posar l’accent sobre el paper negatiu que ha jugat aquest organisme en els últims anys, però l’historial, àmpliament documentat, de les seves intervencions en els últims 50 ha estat més que pèssim. Encara que organitzacions humanitàries com Oxfam i CAFOD no es cansen d’avisar que les “campanyes d’austeritat” de l’FMI perjudiquen greument els països pobres i que ha jugat un paper “devastador” en la crisi mundial del deute, l’organisme de crèdit internacional dona pocs senyals de canviar de rumb. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.