Quan se’ns parla dels diners es comenta que són covards, que busquen la inversió segura, que fugen de la incertesa, que s’amaguen en aquelles inversions que donen molt rendiment. Però això es basa en uns supòsits simplificats de la realitat que hauríem d’examinar abans de creure’ns tot allò que se’ns diu. I un d’aquests supòsits és permetre que la informació que circula sobre les inversions sigui transparent i fiable

Quan es discuteix sobre “com organitzar” sempre hi ha una certa tendència derivar cap a la macroeconomia. Per exemple, quan es discuteix la viabilitat de l’Estat català, es confonen termes relacionats amb el “mercat” i l’“organització”.  Es diu que Catalunya no és viable perquè no és atractiu el seu mercat per a invertir-hi, referint-se a la mida del territori o al nombre d’habitants. D’altres comenten les dificultats organitzatives, sobretot de manca d’economies d’escala per tenir costos assumibles. Altres, mirant el mercat del deute, diuen que les emissions de deute català no tindrien sortida.

Per començar, la decisió d’una empresa d’invertir a Catalunya pot valorar-se d’acord amb si troba sinergies entre el seu sistema de valors corporatius i els de la cultura catalana (aspecte organitzatiu). I això sí, haurà analitzat abans sí els mercats potencials la fan viable. Per exemple, si es tracta d’un centre comercial, quantificarà si la localitat on se situï té potencial suficient (res a veure amb els habitants de Catalunya, si no del poble o ciutat en qüestió). Una empresa de serveis mirarà si té accés a mà d’obra qualificada i si la situació geogràfica li dona accés a altres mercats.

Invertir amb consciència

Cal observar aquests dies que aquells que valoren les inversions per assessorar a on han d’invertir els diners aquells que en tenen, tampoc es posen massa d’acord. De cop i volta el bo espanyol es qualifica de bo “escombraries”, i la prima de risc s’enfila. Llavors les declaracions d’alguna autoritat competent fan que torni a baixar la prima i sembla que les aigües turbulentes es tornen més tranquil·les. En cas de tenir diners, els invertiria seguint altres consells menys volubles, però suposo que les agències de ràting les formen persones que valoren la informació que reben, i la deuen fer circular de la millor manera possible, és a dir, en realitat, no deixen de ser persones que miren les notícies i les interpreten a la seva manera. Mirem el cas de Catalunya, tots podíem llegir a certa premsa internacional que havia demanat un rescat a l’Estat Espanyol.

Això sí que fa riure. Seria com si jo ingressés el meu sou a un compte de la comunitat de veïns, i la comunitat de veïns em digués que em rescata quan li dic que em doni diners per a pagar la quota de la comunitat. 

El problema arriba quan aquesta informació que es fa circular potser no és tan confiable com caldria, i les opinions acaben essent certeses que tenen conseqüències molt greus en l’àmbit dels interessos que s’han de pagar pels diners que ens deixen.

Tornem a un exemple casolà, seria com si el rebut de la hipoteca d’un mes a l’altra passés de 800 a 1200 euros perquè el meu veí li diu al banc que no podré pagar, i ho diu perquè un botiguer li explica al meu veí que em va fiar la darrera vegada i li dec la factura de la verdura. En aquests moments m’alegro que la meva hipoteca estigui ben firmada davant d’un notari i inscrita al registre de la propietat! També m’alegro de no haver de fer una ampliació d’hipoteca en aquests moments que el veí i el banquer es troben per conversar sobre les meves minvades finances. 

Més organització o menys mercat

Potser la clau és començar a parlar més de direcció d’organitzacions que d’economia de mercats. Perquè la realitat supera la teoria dels mercats perfectes i una de les raons de ser de l’organització anomenada “Estat” és precisament veure com es poden utilitzar els mercats com un instrument per millorar la vida de les persones. Acceptar que els mercats no són espais perfectes d’intercanvi entre individus, sinó que moltes vegades falta oferta, falta demanda, o bé totes dues.

Així que més que dir que els diners són porucs, podríem dir que depèn. Depèn de qui els té, i com és aquella persona, depèn de si creu en la inversió, o senzillament es tracta de diners sense ànima buscant maximitzar beneficis a curt termini, minimitzar riscos i no comprometre’s amb cap projecte concret. 

Molts petits empresaris utilitzen els diners que guanyen per a poder tirar endavant la seva autoocupació i l’ocupació de les famílies que en depenen, arriscant el seu patrimoni, i fins i tot, invertint quan no hi ha finançament garantit per les entitats que l’haurien de garantir. Aquests diners no els veig porucs, sinó més aviat al contrari, són valents. Però anem a pams, moltes de les opinions que escoltem del món empresarial, les fan moltes vegades grans directius, que no arrisquen el seu capital, i que no són estrictament empresaris.

Suposo que els empresaris, sobretot de PIMES, es troben ocupats treballant i intentant treure forces i recursos d’on sigui per a continuar vius i amb esperança. Ja està bé de parlar dels diners porucs i covards, i comencem a centrar-nos en les persones que els tenen a la butxaca i mirem què en fan. Això portaria a un debat molt més fructífer i productiu. I més autèntic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!