La vida útil dels productes s’escurça cada vegada més i ens veiem obligats a reemplaçar-los compulsivament. És el que es coneix com a obsolescència programada. Així és com l’economia s’assegura créixer. Però la mort prematura dels productes és realment el motor del mercat?

Benvinguts a Livermore, Califòrnia. Aquí és on trobem la bombeta més longeva del món, situada al parc de bombers del municipi. Va ser fabricada a Shelby, Ohio, cap al 1895, i el seu filament és un invent d’Adolphe Chaillet creat expressament per durar.

La imatge de la bombeta es pot veure per internet 24 hores al dia i, de moment, ja ha durat més que tres webcams. Uns anys enrere, l’any 1871, l’inventor de la bombeta Thomas A. Edison havia aconseguit produir una petita bombeta d’una resistència comparativament enorme, amb la qual l’any 1881 aconseguia una durada de 1.500 hores.

Uns anys més tard, el 1924, un grup d’homes es van reunir a Ginebra amb un pla secret: crear el primer càrtel per a controlar la producció de bombetes mundial i repartir-se’n els beneficis. El càrtel es va anomenar Phoebus i l’integraven els principals fabricants de bombetes d’Europa, Estats Units i, fins i tot, de les colònies d’Àsia i Àfrica. En aquell moment, Phoebus va anunciar orgullós una durada de fins a 2.500 hores en les seves bombetes.

Malgrat els progressos de la ciència, la fita de Phoebus es va truncar l’any següent pel “Comitè de les 1.000 hores de vida”, creat per reduir tècnicament la vida útil de les bombetes. Phillips (Holanda), General Electric (USA), OSRAM (Alemanya) o Lámparas Zeta (Espanya), entre altres, en formaven part.

Per què s’escurça la vida dels productes?

L’obsolescència és la depreciació dels béns d’equipament a conseqüència del progrés tècnic. Seguint aquesta idea, l’obsolescència planificada o programada és la pràctica com a mínim reprovable d’empreses i de fabricants per a oferir uns productes amb unes prestacions i qualitats inferiors a la tecnologia de què es disposa. L’objectiu és que aquests objectes deixin de funcionar després d’un temps determinat i que el consumidor es vegi obligat a reemplaçar-los.

La raó principal per la qual les empreses dissenyen productes tenint en compte l’obsolescència programada té a veure, evidentment, amb l’argument que incrementen les vendes. En un article al Printers Ink, un manual de publicitat del 1928, ja s’argumentava com “un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis”. Per tant, la principal causa de l’augment de l’obsolescència programada ha estat, al capdavall, el mateix sistema econòmic que regeix les nostres societats. Un sistema econòmic basat en l’economia del creixement, en què la lògica no és créixer per a satisfer les necessitats, sinó per a augmentar beneficis.

En resum, els empresaris diran: un sistema econòmic basat en el creixement, és clar, no té futur sense creixement; i, per tant, si el consumidor no compra, l’economia no creix. El dissenyador industrial Brooks Stevens, sovint citat com l’inventor de l’obsolescència programada, la va definir com “la necessitat de posseir una cosa una mica més nova, una mica millor, una mica abans del que és necessari”, tot i que la seva idea era fer que el consumidor desitgés sempre una cosa nova, en lloc de crear productes de baixa qualitat que calgués reemplaçar contínuament. 

És viable una economia sense obsolescència programada?

Possiblement hi ha una alternativa a l’obsolescència programada, però només si es compta amb el suport de l’administració i el teixit empresarial. A casa nostra ja existeixen diverses iniciatives que busquen reduir l’impacte de l’obsolescència programada. És el cas de l’associació catalana Millor Que Nou, que promou la reparació d’aparells i l’intercanvi com a alternativa per a generar un major nombre de deixalles tecnològiques.

Per altra banda, la Fundació Energia i Innovació Sostenible (Feniss) va concloure que una família de quatre membres podria estalviar 50.000 euros al llarg de tota la vida si els electrodomèstics duressin més o si fossin dissenyats per a ser reparats. Els experts expliquen que posar etiquetes sobre la durabilitat dels productes podria ajudar al consumidor a prendre decisions de compra.

La Unió Europea també hi ha pres part i aposta per models d’economia circular. Les marques de tecnologia han de permetre que es puguin retirar les peces dels seus productes per a ser reemplaçades. També es planteja crear un segell per a productes fàcils de reparar, una de les propostes de l’anomenada Llei pel dret a reparar, que té com a objectiu augmentar la vida útil dels dispositius electrònics per a aconseguir un menor impacte mediambiental i acabar, així, amb l’obsolescència programada.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!