La veritat sobre el sistema de pensions

És sostenible el sistema de pensions? Com hauria de canviar la seguretat social per poder suportar l’envelliment de la població? Podem confiar que l’Estat seguirà pagant les pensions? És bona idea dependre de la decisió del govern de torn? Tot plegat ho respon el catedràtic d’Ecomomia Política Jesús Huerta de Soto a la sèrie documental ‘Ni justicia ni social’.

A 11Onze la nostra voluntat és apropar el coneixement econòmic a la població perquè tothom sigui conscient del que passa i pugui pensar què cal fer. Aquest dimarts, us recomanem una producció que Value School ha estrenat recentment. Es tracta de la sèrie documental ‘Ni justicia ni social’, dirigida per Jesús Huerta de Soto, catedràtic d’Economia Política de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid.

Dependre de l’Estat

El sistema de pensions públiques el va crear Otto von Bismarck, pare de l’Alemanya moderna i el seu primer canceller. L’any 1889 va fundar el primer sistema de jubilacions de la història. I ho va fer per motius polítics. En aquell moment, necessitava aturar l’avenç del socialisme i, amb aquesta mesura es va guanyar el favor dels treballadors. Aleshores, Bismarck tenia un objectiu claríssim a llarg termini: fer que els ciutadans fossin dependents de l’Estat.

Aquella mesura política va fer fortuna i es va escampar pel món. El 1935 el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt (el pare del ‘New Deal’) va crear la Seguretat Social moderna. Apostava per un sistema de pensions de repartiment, no de capitalització. Quina diferència hi ha? El sistema de capitalització fa que cada treballador aparti una part del seu sou de manera nominal i la recuperi en jubilar-se. Com una mena de pla de pensions públic: et generes la teva pròpia pensió. 

En canvi, el sistema de repartiment aposta perquè siguin els treballadors actuals els que paguin les pensions actuals. És a dir, l’Estat té una entrada i una sortida de diners. Això, el 1935, no era problema perquè als Estats Units hi havia 52 treballadors per cada jubilat. Actualment, però, la mitjana europea i nord-americana és de dos treballadors per cada jubilat. I, per tant, el sistema s’enfonsa. Més encara si es té en compte que les pensions són superiors als salaris dels treballadors. Això vol dir que mantenir el sistema de pensions actual suposa destruir l’estalvi i, per tant, la capacitat econòmica dels treballadors.

Però el sistema de repartiment de pensions té el problema que crea dependència per part dels treballadors quan es jubilen. S’ha destruït l’estalvi, perquè no tenen capacitat d’estalviar i perquè, a més, es refien que l’Estat els pagarà una pensió. En l’actualitat, el 70% dels jubilats espanyols depenen de la seva pensió. Aleshores què cal fer?

Recuperar el model de la Segona República

A Espanya, abans del cop d’Estat que va dur a la Guerra Civil i la dictadura, ja existia el que s’anomenava “Régimen de capitalización en el retiro obrero”. És a dir, un sistema de capitalització nominal per als treballadors. Franco va apostar pel sistema de repartiment i ho va fer, evidentment, gastant els diners acumulats pel sistema de capitalització. Allò el va fer molt popular, però acabava d’hipotecar el futur de les pensions.

En aquest capítol de ‘Ni justicia ni social’, Huerta de Soto aposta per tornar al sistema de capitalització de pensions. I troba una manera per evitar que el canvi d’un sistema a l’altre impacti directament en el deute públic. Un joc de mans econòmic que depèn exclusivament de canviar el sistema financer. Novament, la banca privada està al mig del problema, però amb polítics valents també podria estar a mig camí de la solució.

Capítol 1 de ‘Ni justicia ni social’. Les pensions.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el nostre alter ego legalista, i ens diem, ben convençuts que nosaltres complim totes i cadascuna de les lleis. Considerem que complint les lleis ja no cal cap més valoració moral de si les lleis estant bé o en caldria una actualització. La implementació de la justícia no es pot deixar en mans dels experts en ètica o dels advocats. No podem simplificar la valoració de què és just concretant-ho amb què és legal. Practicar l’ètica necessita educar el judici pràctic.

Fa relativament poc un jurista important comentava que si haguéssim d’esperar a canviar la legalitat amb el permís d’aquells que hi guanyen amb les lleis actuals, encara existiria l’esclavitud. I res més cert. De fet, a les empreses, les lleis són un mínim irrenunciable, però la justícia, i sobretot, el fet de produir resultats justos en el repartiment de recursos, responsabilitats, recompenses i reconeixements, sembla que va més enllà d’aquests mínims legals. La tasca de dirigir empreses inclou valorar si els sistemes empresarials que reparteixen els recursos tangibles o intangibles són els adequats. Aquesta valoració l’aparta del compliment de la legalitat, i més encara de la neutralitat. S’ha de prendre una decisió que s’escapa de consideracions merament tècniques, fent necessària la valoració de les conseqüències que resulten de la decisió, i si aquestes conseqüències són bones o no per tothom.

La llei no és suficient, cal anar un pas més enllà

Utilitzar una pretesa tècnica neutra (o llei positiva) porta a obviar que no ho és de neutra. Fem veure que utilitzem una ciència econòmica pretesament lliure de valoracions morals. I alimentem amb ella els continguts tècnics de molts programes de directius. Això après, s’acaba implementant a l’empresa. Pensem que la llei (tècnica) ja és suficient, i anem més enllà, deleguem els aspectes morals als experts en ètica. I ho justifiquem amb una tesi de separació que considera que els fets es poden observar sense valorar-los. Es menysprea com a poc científic qualsevol judici de valor, i es fa amb arguments del tipus, “estem parlant de coses factuals, estem parlant de ciència, de coses objectives”.  Aquesta neutralitat amb què es volen valorar les decisions és impossible. La tesi de separació convindria descartar-la, més que per inútil, per falsa. La implementació de les valoracions morals es fa necessària, essent els criteris de justícia un aspecte necessari per discriminar criteris a utilitzar en les decisions.

Les lleis econòmiques no van soles, com la llei de la gravetat, sinó que són fenòmens que actuen sobre les persones, que tenen voluntat, motivació i que aprenen per bé o mal. Utilitzar les lleis econòmiques pretenent que les persones ni es motiven, ni tenen voluntat ni aprenen, perpetua, l’statu quo, o l’empitjora. Decidir quins criteris han de prevaldre a l’hora de prendre una decisió, discernir entre opcions i ser capaços de preveure les conseqüències que les decisions tenen sobre els altres. La funció de les empreses per alguns economistes és només crear beneficis, com més millor. Però no hi ha cap llei determinista que pugui forçar aquesta funció. De fet, observant la realitat, fer que les empreses només tinguin la funció social de tenir beneficis, no ens ha portat massa lluny, i per tant sembla just proposar-ne d’altres. Fer que la seva funció sigui la de generar justícia i fer que la justícia sigui intermediària pel bé comú es fa del tot necessari. Les empreses han de trobar la seva utilitat i la seva funció social. Si acaben enfocant-se al bé comú, promocionant la justícia entre tots els grups d’interès, trobaran molts més adeptes que els actuals, i realitzaran una funció millor.

Empreses de persones per persones

Un altre factor important que cal tenir en compte i que sovint passa desapercebut, és que l’empresa com una comunitat de persones que participa d’una comunitat més àmplia, on les persones poden desenvolupar-s’hi i trobar-hi un sentit, permet aportar una legitimació més àmplia i autèntica a l’activitat empresarial i ajuda a entendre la mateixa existència de les empreses, el seu sentit. Veure-les com una eina perquè tres s’hi facin rics, té un sentit petit, que ara mateix comença a ser molt ridícul per molta gent. I com poden distingir unes empreses que contribueixen al bé comú de les que no? Una manera senzilla és mirar la seva missió, i sobretot la implementació: els fets. Els fets parlen molt més que les paraules. 

Veure si les empreses diuen que resolen i resolen necessitats reals amb els seus productes i serveis (contribueixen a un bé comú social), i veure de quina manera ho fan, és a dir, com utilitzen els recursos i com tracten les persones (bé comú intern), es fa del tot imprescindible si volem tenir un teixit empresarial que també ajudi a canviar consciències. La contribució al bé comú és el que fa que les empreses puguin tenir sentit i desplegar tot el seu potencial.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’anglicisme “single” fa referència a totes aquelles persones solteres, separades, divorciades, o vídues, independentment de si tenen fills o no, que viuen soles i que no tenen parella. En català potser en podríem dir “vacances monoparentals”.

Aquest article no pretén ser exhaustiu; tot just volem donar a conèixer diferents opcions, tradicionals o innovadores, que puguin fer servei a totes aquelles persones que hagin de decidir les seves vacances singles d’enguany.  

Vacances amb mainada

D’oferta de vacances per a singles amb criatures n’hi ha per triar i remenar: càmping, colònies, viatges -més o menys organitzades, més o menys convencionals, més properes o més exòtiques-, estades sense organitzar en allotjaments rurals, càmpings, hotels… La llista és inacabable.

Atès que amb la quitxalla és molt fàcil que qui acabi gaudint les vacances siguin només ells i elles, les solucions de tipus colònies sempre solen ser un bon recurs i a casa nostra en sabem un niu d’això. 

N’hi ha de lleure educatiu, com Eix Estels, amb activitats de relaxament i tonificació, com ara ioga, tirolina, bicicletes el·líptiques, strong by fitness, parc acrobàtic sobre els arbres, aquagym, via ferrada, mindfulness, zumba, tir amb arc, rocòdrom…

Si el que ens amoïna en particular és tenir cura de l’alimentació, podem optar per Fundesplai, amb menús basats en la dieta mediterrània, cuina saludable i tipologies de dietes que tenen en compte al·lèrgies i intoleràncies. També ens ofereixen activitats pels infants, com ara, curses d’orientació, olimpíades, “petits científics”, gimcana aquàtica … Activitats per mares i pares, per exemple, aquagym, naturioga, tast de vins i embotits, visites culturals … I activitats conjuntes com parc d’aventura, tir amb arc, rocòdrom, taller de cuina vegetariana, pàdel-surf, caiac …

També podem trobar-ne que fomenten l’autoconeixement, la creativitat i l’equilibri emocional, com ara, Lleuredosmil. Quant a activitats, hi podrem gaudir de les anomenades “familiars de benestar”, que serien ioga en família, banys de bosc (shinrin yoku), mindfulness en família, tallers a la natura, risoteràpia, etc.

Més enllà de l’opció de les colònies, podem trobar empreses especialitzades en viatges i activitats d’oci exclusivament per a famílies monoparentals, com Op & Kids, que, a més, operen més enllà del nostre país i que promouen i incentiven les activitats tradicionals, culturals i naturals. 

També hi ha agències de viatges especialitzades, o bé, d’altres que ja han incorporat la modalitat monoparental a la seva cartera de serveis.

Vacances “singles” sense mainada

Si som singles sense criatures, o bé, som de vacances i les criatures són amb algú altre, ens trobem en una situació molt menys restrictiva, que ofereix un ventall d’alternatives encara més gran.

Si som partidaris de no recórrer a res d’organitzat, sempre podem crear el nostre propi grup de singles i planificar activitats de tota mena, on el límit serà només la nostra imaginació. 

Aquí podríem plantejar-nos viatges amb un alt component d’aventura, on només cal establir una o més destinacions -o bé, un determinat itinerari-, dates i previsió d’equipatge i de despeses. La resta, pot deixar-se en mans de l’aventura.

Fins i tot cal no descartar l’opció valenta d’engegar un viatge en solitari, més o menys planificat, per itineraris o indrets encara inexplorats per nosaltres on, a més de descobrir llocs desconeguts, de ben segur que acabarem relacionant-nos amb més persones que no ens pensem, perquè, sovint, allò que fa la diferència sol ser una mera qüestió d’actitud. 

Si aquestes alternatives ens fan una certa mandra, a Internet podem trobar força grups de singles dedicats a tota mena d’activitats: culturals, esportives, lúdiques, etc. 

Per exemple, podem trobar viatges culturals i de natura al Centre Europeu de Barcelona, un centre cultural especialitzat en viatges per a singles i compromès amb el turisme sostenible.

Cal no oblidar les opcions organitzades més tradicionals, que ofereixen des de viatges convencionals fins a creuers, passant per tota mena de rutes. 

Si tant se val, llavors… Siguem originals!

En aquest apartat us proposem idees per vacances singles que admeten tant l’opció amb mainada, com sense.

L’opció de viatjar en caravana o autocaravana dona molta llibertat, autonomia i flexibilitat, i es pot escollir fer-la en companyia de qui nosaltres vulguem. Per contra, demana estar molt pendents de tots els detalls logístics i legals: abastiment, rutes, disponibilitat de temps, climatologia, facilitats i requisits d’acampada o aparcament, etc.

Fer travesses a peu o en bicicleta de muntanya també és una opció que té molta volada actualment. A banda del requisit -obligatori- d’un bon estat de forma física, aquesta alternativa passa per una acurada planificació inicial de la logística i la intendència, amb el benentès que les travesses, fins i tot les més curtes, impliquen uns quants dies a la intempèrie i, habitualment, en indrets poc o gens poblats.

Una altra opció interessant és l’anomenat xàrter nàutic, que és l’activitat de lloguer d’embarcacions d’esbarjo, amb patró o sense. Aquesta alternativa permet gaudir de paisatges marins que només són accessibles des del mar, aprendre una mica de navegació i tasques de bord, i gaudir d’una pau i un silenci que difícilment trobarem a cap altre lloc. Amb sort, també podrem albirar cetacis i banyar-nos en aigües on potser no ho ha fet ningú abans. El més recomanable és escollir una embarcació de vela; així, no contaminem l’ecosistema marí i, de retruc, estalviem contaminació sonora a les nostres oïdes. 

El sector del xàrter nàutic està en plena evolució, especialment pel que fa a la comercialització a través d’Internet. Hi ha companyies que utilitzen eines com ara, aprenentatge automàtic, enregistraments en 360° i chatbots, entre altres innovacions.

Sigui quina sigui l’opció per la qual ens decantem finalment, la nostra recomanació és que en sigui una de respectuosa amb les persones i ambientalment sostenible. I cal no oblidar eventuals restriccions i riscos COVID-19 en funció de les zones i països del nostre itinerari.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En un país on les pensions pengen d’un fil i les crisis econòmiques van i venen, qui decidirà la nostra vellesa? Podem planificar-la o dependrem dels fills o familiars? 11Onze es fa ressò d’una iniciativa que pretén planificar una vellesa a mida, amb autonomia i qualitat de vida.

La població d’entre 50 i 60 anys avança cap a la vellesa amb més incògnites que garanties pel que fa a la seva jubilació i les condicions en què podran passar la tercera i quarta edat. Tanmateix, un nou projecte pretén donar solució a aquest neguit i assegurar que tothom pot viure una vellesa digna, amb autonomia i tranquil·litat.

Xavier Resa i Pascual Flores han creat una iniciativa basada en la idea de cohousing. Tal com explica Resa al podcast, aquest projecte, que inicialment havia batejat amb el nom d’El Somni dels Faraons, consisteix a habilitar zones rurals en vies de despoblament per a acollir-hi unitats familiars o persones que vulguin viure la tercera i quarta edat en un ambient de tranquil·litat, amb tota mena de serveis, i sobretot amb qualitat de vida. 

Què vols ser de gran?

Cal tenir en compte que, actualment, a Catalunya, el col·lectiu d’entre 50 i 60 anys aplega més d’un milió de persones. Si hi afegim les persones de fins a 80 anys, la xifra es dispara en més de dos milions i mig, segons xifres de l’Idescat. De fet, l’Estat espanyol és un dels països del món amb més longevitat. 

I, tanmateix, el cert és que socialment hi ha un rebuig i un malestar quan es pensa en la gent gran. La principal incògnita per a molts és: què passarà quan arribi a la vellesa? Seré una càrrega per als fills? Acabaré en una residència? La por a la soledat i a què decideixin per tu són alguns dels pensaments més freqüents a l’hora d’imaginar aquesta etapa de la vida. 

Per això, projectes com el de Resa i Flores, com ho són altres iniciatives com les de Sostre Cívic, afavoreixen, tant econòmicament com en estil de vida, a tot aquest col·lectiu de persones que aviat entraran en la vellesa. I, alhora, beneficien els prop de 200 pobles de Catalunya que necessiten urgentment més població i un nou impuls en l’activitat econòmica. El Somni dels Faraons és un projecte complex, però pensat al detall, tal com assevera Resa, i amb un objectiu clar: buscar el bé comú i assegurar que tothom té accés a una vellesa digna.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

L’estiu és un temps que ens permet fer coses en família, compartir i gaudir d’uns dies de vacances. La pandèmia que ens va tenir tancats a casa l’any passat està remetent i són moltes les famílies que es plantegen sortir de vacances uns quants dies. 

Planificar 

Planificar les vacances és una feina que cal fer, especialment, si es viatja amb infants. Buscar un lloc adequat per a ells i, alhora, agradable per als adults, no és tasca fàcil. No totes les destinacions turístiques estan pensades per anar-hi amb infants. Per tant, cal cercar destinacions preparades per acollir famílies, amb espais i activitats pensats per a menuts i grans. De fet, cada vegada més el sector turístic s’especialitza segons les necessitats del client.

Catalunya és un país ple d’oportunitats. Destinació turística per excel·lència, ha sabut diversificar la seva oferta. El turisme familiar n’és una i, avui dia, hi ha una àmplia llista de propostes que s’adapten a tota mena de famílies: nombroses, monoparentals, amb un, dos fills…

A l’hora de triar una destinació s’ha de tenir en compte, entre altres aspectes, el pressupost, els gustos i les edats dels diferents membres de la família, la durada, la distància, etcètera. 

Triar un lloc adaptat a les necessitats dels menuts i dels adults és clau. Catalunya té destinacions de qualitat que compleixen amb un seguit de requisits considerats adients per al turisme familiar, als quals l’Agència Catalana de Turisme atorga la marca de Turisme Familiar. Aquest distintiu els acredita com a destinacions que proporcionen una oferta diversificada d’establiments d’allotjament, restauració i d’oci i lleure adreçats als més petits.

Mar o muntanya?

Concretament són 27 les destinacions que tenen la marca de Turisme familiar. Aquestes són dividides en dos grups: les destinacions de mar i les destinacions de muntanya.

Les destinacions de mar tenen el distintiu de Platja en família. Dinou municipis de la costa el tenen. Hi trobem Pineda de Mar, Castelldefels, Vilanova i la Geltrú, Salou o Cambrils, entre d’altres. Serveis de socorrista, de restauració amb menús infantils, activitats a la sorra, a l’aigua, i un llarg etcètera, pensats per menuts i grans, ajuden a fer passar l’estona amb més facilitat per a tots. 

Quant a les famílies que prefereixen les activitats de muntanya, hi ha 8 municipis amb la Marca Natura i Muntanya en família. Els amants de la natura hi trobaran una àmplia oferta lúdica: centres didàctics, esports d’aventura, estacions d’esquí obertes a l’estiu, etcètera.

A més, tant a les destinacions de mar com a les de muntanya hi trobarem allotjaments preparats per acollir famílies: hotels, càmpings o apartaments que fins i tot t’ofereixen servei de cotxet, bressol i cadireta perquè no s’hagin de carregar en l’equipatge; servei de guarderia; activitats complementàries; monitors; etcètera.

Viatjar en família és una oportunitat que se’ns presenta quan podem gaudir d’uns dies de vacances. Planificar-les bé i triar un lloc adequat segons l’edat i els gustos dels més petits de la casa ens garantirà l’èxit de l’estada. 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els estudiants espanyols se situen 12 punts per sota de la mitjana de l’OCDE en competència financera, segons l’última entrega de l’informe PISA. Aquesta bretxa ha augmentat des dels vuit punts registrats fa quatre anys i denota un deteriorament en les capacitats de l’alumnat per entendre finances bàsiques.

Quan fa tot just sis mesos que un informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) presentava un panorama devastador quant a l’educació financera a Europa, segons el qual, només el 34% dels adults europeus tenen coneixements mínims en educació financera, l’última entrega de l’informe PISA publicat aquest dijous mostra que molts adolescents tampoc tenen algunes de les aptituds, actituds i coneixements necessaris per a prendre decisions financeres bàsiques.

L’avaluació de competència financera de l’informe PISA se centra a esbrinar què saben fer els estudiants a través d’un qüestionari dividit en quatre blocs relacionats amb: diners i transaccions, planificació i gestió de les finances, risc i benefici, i panorama financer. Això permet obtenir una imatge específica de la familiaritat dels estudiants amb els diferents conceptes de les finances.

En el cas d’Espanya es van avaluar els coneixements financers de més de 2.000 alumnes de 15 anys d’un total de 206 centres educatius i s’han obtingut pitjors resultats que en l’anterior informe, situant als estudiants espanyols 12 punts per sota de la mitjana de l’OCDE (486 punts enfront d’una mitjana de 498). Es tracta d’un empitjorament respecte als vuit punts registrats el 2018, que col·loca a l’Estat espanyol en el lloc 12è de 20 països analitzats.

Només un 25% d’alumnes presenten un nivell alt en competència financera, enfront d’un 58% de nivell mitjà, mentre que el 17% no assoleix el nivell bàsic de coneixements. Això es tradueix en el fet que només un 27% dels alumnes espanyols són capaços d’entendre un contracte de compravenda, enfront del 34% de la mitjana de l’OCDE. Així mateix, mentre que el 95% dels estudiants espanyols saben identificar una factura, un 42% no són capaços de realitzar interpretacions bàsiques d’aquesta, ni d’una nòmina, ni tampoc de fer operacions numèriques senzilles com el càlcul de percentatges.

Pla d’educació financera d’11Onze

Empoderar a la ciutadania a través de l’educació financera ha estat al cor d’11Onze des dels seus inicis. Ampliar els coneixements sobre economia i finances de la nostra comunitat, posant al seu abast totes les eines necessàries, és un dels pilars fundacionals de la primera fintech comunitària de Catalunya.

Des del llançament d’11Onze Escola, un projecte que ofereix sessions formatives sobre el món de les fintech perquè centres educatius, empreses i col·legis professionals de tot el país puguin formar els seus alumnes en matèria econòmica i financera, disposem d’una plataforma única que permet complementar el currículum escolar educant als joves en qüestions monetàries i que posa al seu abast eines per a la creació de riquesa. 

Amb el mateix propòsit de formar a la nostra comunitat, s’impulsen les lliçons de la secció Aprendre, que ofereix continguts com la sèrie El Diner, les Formacions 11Onze fetes pels mateixos treballadors o els nostres Cursos curts. A més, a l’apartat Descobreix d’11Onze TV també trobareu peces dels nostres agents sobre temes d’interès per al nostre dia a dia. Perquè des d’un bon principi teníem clar que sense una bona formació financera difícilment serem una societat lliure que pugui decidir el seu futur.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Diuen que no ets tant el que dius com el que fas, i en aquest sentit els catalans fan moltes coses, i el més important, les fan de forma conjunta. A Catalunya es comptabilitzen 74.438 associacions, segons dades del Departament de Justícia del 2020. Una xifra que serveix per entendre la magnitud d’aquesta xarxa en l’àmbit social. L’autoorganització marca i defineix la societat catalana.

Com a concepte, l’associacionisme es refereix a l’organització voluntària de persones que busquen un interès comú, ja sigui de caràcter cultural, polític, esportiu, d’assistència social, de lleure o de qualsevol altre àmbit. El punt important és que aquesta activitat es fa sense ànim de lucre i buscant el benefici de la societat.

De la clandestinitat a la creació del teixit social

Històricament, el terme associacionisme neix al segle XIX arran de les teories del socialisme utòpic, i tot i que a l’època medieval ja es van crear gremis i confraries amb la intenció de defensar els interessos comuns, no va ser fins a l’era de la revolució industrial que van proliferar les associacions com a tals. La finalitat sempre ha sigut la mateixa, vetllar per les necessitats de la societat, i en el moment que el sistema econòmic i empresarial apuntava cap al capitalisme incipient, l’aparició de l’obrerisme organitzat va esdevenir necessari.

Al llarg del segle XIX i XX la societat catalana va crear associacions en diferents àmbits, com és el cas d’ateneus, escoles, cooperatives o sindicats. L’aparició de moltes d’aquestes entitats corresponia a la mancança d’aquests serveis bàsics, com podia ser l’escolarització, la salut o la defensa dels interessos laborals dels treballadors. En els àmbits on no existia protecció social, era la mateixa societat la que buscava mecanismes per protegir-se. També va ser en aquestes dècades que el moviment de recuperació de consciència nacional va aflorar, en un intent de reivindicar la personalitat pròpia de Catalunya i lluitar per la seva preservació. Una fita que va quedar desdibuixada en l’època franquista, quan totes les institucions nacionals catalanes i la xarxa d’associacions van ser perseguides i reprimides. En aquest context, el dret a associació queda pràcticament inhabilitat, però l’associacionisme català sobreviu en la clandestinitat.

L’associacionisme com a reflex del poble català

Els valors de l’associacionisme marquen el camí cap a una societat més compromesa i menys individualista. De fet, si analitzem alguns elements bàsics de la cultura catalana, veiem que aquesta idea està en sintonia amb la realitat cultural. Aplecs, sardanes, festes majors, Sant Jordi… tot implica ajuntar-se, organitzar-se, conviure i compartir. No és casualitat, per tant, que la majoria dels catalans destinin part del seu temps lliure a activitats associatives o socials, amb afany de millorar la qualitat de vida del conjunt del país. 

En la varietat hi ha el gust, i pel que fa a entitats, n’hi ha per a tots els gustos. Qualsevol català pot trobar, avui dia, alguna associació que sigui del seu interès, i on pugui aportar el seu gra de sorra. Inquietuds esportives, històriques, del món de l’alimentació, científiques, acadèmiques, d’assistència social… tot té cabuda en el teixit associatiu català. 

Més enllà d’on arriben els organismes públics, aquesta xarxa de persones imparable pot contribuir de forma activa i molt significativa a crear oportunitats i vetllar pel benefici de tots els col·lectius, ningú pot quedar enrere des d’un punt de vista social. En especial, des de les associacions s’ha fet i es continua fent una tasca imprescindible enfocada a col·lectius exclosos, emergències socials, persones amb menys recursos, afectades per abusos bancaris o del sistema, malalties minoritàries, grups de suport, i un llarg etcètera. Entitats que s’han hagut d’organitzar de forma interna i, en molts casos, sense ajuda pública, per satisfer necessitats bàsiques dels ciutadans, tant físiques com psíquiques, i millorar així la seva qualitat de vida. 

Una tasca que mai ha rebut el suport merescut i que en molts casos es finança a través de donatius i ajudes dels ciutadans. Per sort, la consciència social cada vegada té més pes i la cooperació va més enllà de la mateixa associació per obrir-se a tota la ciutadania, en una circumstància en què el suport de tots i cadascun dels col·laboradors és imprescindible. Amb això s’escenifica que el teixit associatiu té un doble vessant: la participació activa des de dins o la col·laboració des de fora, de manera que n’acaba formant part tota la societat.

La cultura, un pilar bàsic de desenvolupament

A Catalunya, la cultura de tot un poble s’ha mantingut al llarg dels anys i fent front a tota mena de situacions socials i polítiques, gràcies, en bona part, a les associacions i la seva tasca de preservació i enfortiment del teixit cultural. Per fer-nos una idea del pes que suposen, de les 74.438 associacions anteriorment esmentades, 34.261 són de caràcter cultural. La lectura que se’n deriva és que la societat catalana aposta per la cultura i, amb això, aposta pel coneixement, per la llibertat d’expressió i fomenta el pensament crític. 

La cultura juga un paper clau en el desenvolupament d’un territori i esdevé una part imprescindible en la vida dels ciutadans. Més enllà dels llibres, les sèries o els museus, la cultura també és la llengua, la forma de relacionar-nos amb els altres i amb l’entorn, són els costums que ens fan viure d’una determinada manera, celebrant unes dates concretes o donar valor a un sentiment de pertinença en un territori. La solidaritat social o la cooperació són dos valors que també estan altament influïts per la cultura i que, al seu torn, poden influir, i molt, en el funcionament social d’un poble. La cultura ho és pràcticament tot, i les associacions adopten la funció de conservar aquest valor identitari a través d’organitzacions i activitats que en dinamitzin la preservació d’aquests valors.

La cooperació social, una aposta de valor

L’associacionisme entén la creació d’una comunitat des de la base de la inclusió i amb la finalitat de reforçar aquests lligams perquè el treball conjunt permeti al conjunt de la societat avançar més, i avançar millor. En cap cas, però, aquesta unió de persones s’ha de viure des de l’exclusió cap a tots els que no en formen part. Un fet que pot derivar en sentiments negatius per part de la resta de ciutadans, i que s’allunya de la raó de ser d’aquest tipus d’entitats on el respecte i el treball en equip marquen la seva existència. Perdre aquesta essència suposaria individualitzar el moviment i condemnar-lo a desaparèixer.

El sentiment identitari pot tenir un gran impacte en una societat i pot ser determinant en el seu desenvolupament. Un territori que cregui en les seves persones, que vulgui defensar la cultura i que promogui tota mena d’activitats des de l’autoorganització i la tasca voluntària, és, sens dubte, un territori amb inquietud per evolucionar constantment. A Catalunya, el teixit associatiu és testimoni d’aquesta voluntat i creix cada dia amb la mirada posada en el futur, però sense perdre de vista els orígens. Treballar col·lectivament per un futur amb una societat més justa i compromesa és apostar per les persones i assegurar que, des de les associacions, es vetllarà pel seu benestar i el del territori.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Les dones dediquen el 62% de la seva jornada laboral a feines domèstiques no remunerades. Si aquestes tasques es reconeguessin, el PIB espanyol pujaria un 40% i les dones serien responsables de gairebé el 52% de la riquesa.

El 8 de març de 2023 la patronal PIMEC va publicar un estudi que cal recordar cada Dia de la Dona. L’aportació de la dona a l’economia espanyola és un minuciós treball en col·laboració amb la Universitat de Santiago de Compostel·la. S’analitzen dades des de 2007, tenint en compte salaris, feines, aportació al PIB i, molt especialment, les diferències entre aturats homes i dones.

L’estudi va arribar a la conclusió que s’invisibilitza una gran part de l’activitat econòmica de l’estat, com si no fos important, quan en realitat és un dels tractors econòmics de la societat. La tradicional dedicació de les dones a les tasques domèstiques, d’assistència i de cures ha relegat aquesta activitat econòmica a la intimitat de les llars, no reconeixent-la. Però darrere d’una dona que deixa la feina per cuidar els nens, dels pares o de les parelles, hi ha una dona que passa a l’economia no remunerada. Ara bé, que no es pagui no vol dir que no sigui feina i que no tingui un impacte econòmic.

Si la feina de totes aquestes dones es pagués, suposaria un increment del PIB espanyol d’un 40%. No són números dits a l’atzar. En la següent taula es pot veure la dedicació en hores d’homes i dones a tasques considerades no productives. La participació de les dones gairebé dobla la dels homes.

Això té una traducció econòmica directa i calculada de manera molt conservadora. A l’estudi valoren el preu de l’hora de feina de la llar en només 7,82 euros per hora. Amb aquest càlcul tan modest, la feina domèstica feta per dones equivaldria a 541.000 milions d’euros, és a dir el 40,7% del PIB d’Espanya l’any 2022. 

Només és economia allò que és productiu?

El Dia de la Dona és un dia per reivindicar la igualtat. Normalment, es posa el focus en la bretxa salarial entre homes i dones, en la dificultat de conciliar i en la poca quantitat de dones en càrrecs directius. Totes aquestes reivindicacions són certes, però cal sumar-hi aquesta: s’invisibilitza l’aportació econòmica no remunerada. Per tant, cal fer-se una pregunta pertinent, només és economia allò que és productiu? Allò que es compra i es ven? Les tasques domèstiques i de cures són imprescindibles. Tothom ha de fer-les. Quan l’esforç recau, habitualment, en les dones aquestes estan deixant de guanyar diners perquè d’altres puguin fer-ho. Això les fa dependents i involuntàriament generoses: sense la seva aportació l’economia individual i col·lectiva quedaria seriosament danyada. És la feina que les dones regalen.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La nova Llei de Benestar Animal que va entrar en vigor el setembre passat, requerirà que tots els propietaris de gossos disposin d’una assegurança de responsabilitat civil per a la seva mascota. Per això 11Onze Segurs ofereix, en col·laboració amb Mussap, una assegurança a mida del teu millor amic. En parlem amb Marc Castell, director comercial de Mussap.

Una de les obligacions de la nova Llei de Benestar Animal —la primera norma estatal que regula la relació amb els gossos, els gats i altres animals de companyia— és l’exigència a tots els propietaris de gossos de contractar una assegurança que cobreixi la responsabilitat civil. Fins ara, l’assegurança només era obligatòria si el gos era d’una raça catalogada com a potencialment perillosa i per a aquells propietaris que resideixen en comunitats autònomes que ja havien decidit imposar aquesta obligatorietat pel seu compte.

L’incompliment de l’obligació de tenir una assegurança per al teu gos tindrà com a conseqüència sancions administratives i econòmiques. Per tant, serà essencial que el teu gos estigui degudament assegurat per evitar una multa i per a protegir a tercers en cas que causi danys a persones o propietats.

Tot i que la nova llei va entrar en vigor el divendres 29 de setembre de l’any passat, l’obligació de l’assegurança està suspesa i pendent que es defineixi i s’aprovi el reglament pertinent. Tanmateix, com explica Marc Castell, independentment de la nova llei “és una assegurança imprescindible quan tens una mascota. Una mossegada d’un gos pot ser molt costosa. Pots tenir una sanció econòmica per la multa i per la via judicial”.

Què cobreix l’assegurança obligatòria?

L’assegurança haurà de cobrir els danys que causi el gos a tercers independentment de qui en sigui el responsable en el moment que es produeixin els danys, com pot ser un familiar o un passejador de gossos, que també estarien coberts per la pòlissa de l’assegurança. Això vol dir que si el teu gos mossega algú o danya la propietat d’algú, l’assegurança cobrirà els costos associats amb les reclamacions de tercers, com ara despeses mèdiques o reparacions.

En aquest sentit, Castell avisa que “qualsevol assegurança està pensada per cobrir un fet fortuït, inesperat i que no és intencionat”, per tant, “no es cobreixen fets totalment evitables” per deixadesa, com per exemple, que el teu gos faci les seves necessitats al portal d’una casa. En aquest context —com especifica l’article 30 de la nova normativa— els futurs propietaris de gossos hauran d’acreditar un curs de formació per a tinença de gossos, que serà gratuït i tindrà una validesa indefinida.

Quant em costarà la broma?

Evidentment, el preu de la prima de l’assegurança varia en funció del tipus de gos i la quantia del capital a assegurar, però des d’11Onze Segurs t’oferim una assegurança a mida del teu millor amic, en col·laboració amb Mussap, i amb un descompte addicional per a la nostra comunitat si la contractes a través nostre. Aquí pots consultar els preus i les condicions. Si vols més informació, omple aquest formulari i un dels nostres agents es posarà en contacte amb tu.

Vols la millor assegurança per al teu millor amic? Entra a 11Onze Segurs i contracta una assegurança a mida del teu millor amic amb un descompte especial per als membres de la nostra comunitat.